Hem decidit fer la variant per la Foz de Lumbier, sortint des de Liédena, amb una distància de 27 km.
Novament preveiem dificultats d'avituallament.
El perfil ens indica que tindrem un tram dur entre els km 10-15.
Iniciem l'etapa creuant el riu Irati al seu pas per Liédena
Sortim de Líédena seguint la "Via Verde del Irati".
"El Irati" va se el primer tren de via estreta amb tracció elèctrica que va funcionar a Espanya entre 1911 i 1955 que unia Pamplona i Sangüesa (54 Km).
El tram entre Liédena i Lumbier (6 km) ha estat transformat en una via verda.
Algun tram de la via verda que és compartit amb la variant del Camino, està deficientment senyalitzat o hi ha algun conflicte, perquè hem hagut de caminar pels marges d'un camp llaurat.
Recuperem la via verda/Camino.
Quan la vegetació ens ho permet gaudim de de magnífiques vistes i reflexos tardorals sobre les aigües del riu Irati.
Hem caminat aproximadament 3 km i arribem al túnel que ens dóna l'entrada a la Foz de Lumbier.
Ens fem la foto de tot el grup a l'entrada del túnel.
Sortint del túnel (aprox 200 m), et trobes dins de la foz (congost) excavada pel riu Irati.
El sender de túnel a túnel té un recorregut de poc més de 2 km totalment planer, però es fa molt agradable de fer sentint la remor i la frescor de l'aigua.
La boca est de la foz il·luminada a contrallum pels rajos de sol. A l'extrem hauria d'estar el conegut "Puente del Diablo" dinamitat per les tropes napoleòniques l'any 1812.
Amb una càmera amb teleobjectiu podem captar la presència d'un voltor que sembla vigilar la nostra presència.
Arribem a la boca oest de la foz, final del recorregut. En sortirem per un altre túnel més curt.
Acabem el nostre pas per la foz a l'aparcament on arriben el visitants que s'han desplaçat en transport privat. Hi ha una oficina d'informació on també segellen la credencial. De fet és el punt on habitualment s'inicia la visita.
Més informació: clicar.Seguim la pista en direcció a Lumbier. Passem pels afores i creuem el riu Salazar.
El camí transita entre camps de cereals ara sense conreu i vies de comunicació. Fem un llarg tram per vies agrícoles.
Haurem de travessar diferents carreteres i autovies per dirigir-nos cap a la Sierra de Izco.
El camí passa a prop d'una explotació ramadera que té el bestiar pasturant en llibertat.
Arribem a Nardués, però no hi trobarem cap servei.
Passat Nardués farem en tram més dur de l'etapa. Són uns 5 km amb forts desnivells i anirem carenejant sota els generadors eòlics fins arribar a Izco.
Izco ens rep amb una creu de terme a la part baixa. Com gairebé sempre, l'alberg està situat a la part alta.
L'alberg, situat al costat de l'església fa dos anys que està tancat segons ens confessa un veí qui amablement ens ofereix reomplir cantimplores, i també ens segella la credencial.
Sortim de Izco cap a migdia. Una plana de camps llaurats ens espera amb pistes agrícoles molt ben encimentades.
Fins arribar-hi no perdrem de vista la Higa de Monreal (1289 m.), coneguda com "la Dama de la Sierra de Alaiz".
Tot i ser una plana, és un continu de tobogans descendents i ascendents que van castigant-nos.
Passem per Abinzano, on tampoc trobem cap servei.
La Higa se`ns va apropant, però al davant continuem amb llargues pistes.
El següent poble per on passem és Salinas de Ibargoiti. Ens aturem a fer un descans davant de l'església de San Miguel.
Afortunadament, els últims 2 km els fem per dins d'un magnífic i fresc bosc de ribera del riu Elorz.
L'accés a Monreal, citada al Codex Calixtinus com a Mons Regalis, ens facilita la seva entrada a través d'un vell pont medieval.
Localitzem l'alberg: tancat.
Localitzem el bar "Centro de Monreal": a les 14.45 està tancant però accedeixen a vendre'ns refrescos i bosses de patates que ens haurem de menjar al carrer.
Ens acomiadem bastant decepcionats de Monreal a l'entrada de l'església de San Martín de Tours . No ens imaginàvem que una població, final d'etapa, del renom de Monreal, tractés així els pelegrins del Camino de Santiago.
Seguim la pista en direcció a Lumbier. Passem pels afores i creuem el riu Salazar.
El camí transita entre camps de cereals ara sense conreu i vies de comunicació. Fem un llarg tram per vies agrícoles.
Tot i ser una plana, és un continu de tobogans descendents i ascendents que van castigant-nos.
Ens acomiadem bastant decepcionats de Monreal a l'entrada de l'església de San Martín de Tours . No ens imaginàvem que una població, final d'etapa, del renom de Monreal, tractés així els pelegrins del Camino de Santiago.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada