Data de la sortida: 15 d'octubre 2014.
Sortida preparada per Eduardo Durán.
Participants: 21 Caminaires.
Itinerari: Desplaçament amb cotxe fins a la Garriga-sender PR C-33.
Distància recorreguda: 13 km aprox.
Itinerari amb un desnivell aproximat de 450 m. Els pendents més pronunciats es presenten a la 1ª meitat del recorregut, per tant, cal començar amb ritme tranquil.
Camí en molt bon estat i ben senyalitzat.
Condicions meteorològiques molt bones. 12º C a les 9 del matí i 25ºC a les 13.30 h quan hem acabat el recorregut.
Ens hem desplaçat amb cotxe fins a l'aparcament del cementiri de la Garriga, just des d'on comença el sender PR C-33.
El camí és ample i travessa una compacta pineda. L'inici és suau.
Però aviat comencen les rampes més exigents. Anem guanyant alçada.
Arribem al coll de la Carena de la Serreta i fem un primer reagrupament i una mica de descans per baixar de pulsacions.
Novament el camí va agafant desnivell, cadascú al seu ritme...
El grup va allargant-se, però tothom amb la voluntat ferma d'arribar a la fita.
Nou reagrupament a l'indret anomenat "Pedres Blanques". Ja hem superat el tram amb més dificultats.
A continuació el camí planeja entre alguns camps de conreu que ens permenten veure, encara lluny, la silueta blanca del Santuari de Puiggraciós.
Una aproximació amb la càmera ens permet distingir millor la fita de la nostra ruta, destacant també l'antiga torre de comunicacions.
El camí continua fins a enllaçar amb la urbanizació del Serrat.
Ja al final de la urbanització una nova parada de reagrupament.
Recuperem novament el camí de terra que ens condueix cap a la part més alta del la carena.
És el "Serrat de l'Ocata" on encara subsisteixen antigues masies.
Un cartell ens identifica el nom de les diverses construccions. Al cim del Puiggraciós la torre de vigilància forestal.
Passem pel costat de Can Joanet, masia que continua habitada i els horts en producció.
Passades les masies, aviat es troba un cartell que ens indica la proximitat del nostre objectiu.
El que més destaca, és la torre de comunicacions.
Ja som al davant del Santuari de Puiggraciós. Un cartell de la "memòria històrica" ens informa que el santuari és lloc de celebracions religioses i aplecs des de 1711. El juliol de 1936, a l'esclat de la Guerra Civil, fou incendiat cremant-se un valuós retaule barroc. Fou restaurat els anys 40 i actualment hi resideixen 3 monges benedictines.
La imatge gòtica de la Mare de Déu de Puiggraciós que s'hi venera fou salvada de l'incendi pels habitants de les masies veïnes que l'amagaren fins al final de la Guerra Civil. Fou restaurada el 1953.
La "Torre del telègraf" està protegida com a "Bé d'Interès Nacional" fou construïda el 1850 i formava part d'una xarxa de 77 torres comunicades visualment entre elles que permetien la transmissió de missatges telegràfics.
S'ha fet l'hora d'esmorzar. Hem fet més de 6 km de pujada, i les reserves d'energia han minvat.
També hem aprofitat l'estona de descans per preparar grans esdeveniments... que ja arribaran!
En Lluís i el Martí porten la batuta i els papers.
Fins i tot s'ha assajat una sardana. Aquí el cap de la colla sardanista és en Peret; esperem que compti bé els passos.
I d'altres es queden bocabadats contemplant el paisatge: Tota la vall del Congost fins al cingles de Bertí, amb el massís del Montseny a l'horitzó.
I acabem la nosta estada fent-nos la foto de tots els expedicionaris.
Iniciem la baixada cap al migdia, som a mitjans d'octubre, però el sol es fa notar.
Seguirem el mateix itinerari que hem fet per pujar.
El ritme ritme és més alegre i no cal fer parades de reagrupament, però amb compte amb les relliscades!
A una hora de camí de baixada ja tenim a les vistes la població de la Garriga, i la plana del Vallès, amb la Serralada Litoral al fons.
Cap a les 13.30 arribem a l'aparcament on ens esperen el cotxes ter tornar a casa a dinar.
Malgrat tot, ningú se'n va amb el cistell buit. Es podran torrar castanyes amb D.O. Montseny.
