Castell de Torre Baró-Itinerari dels turons

El Castell de Torre Baró vist des del Turó de Roquetes

Data de la sortida: 18 de gener 2014
Sortida preparada per Pepi Sànchez i Ana Pérez
Participants: 26 Caminaires

Desplaçament amb cotxe fins a Barcelona, sortint per la S2 de la Ronda de Dalt fins a la plaça del Mirador de Torre Baró.

Primer circuït: 2 km aprox.
Segon circuït: 5 km aprox.

Grau de dificultat 2/5 (Fàcil)

Com que tenim la visita concertada al Castell de Torre Baró a les 10 h. prèviament fem un circuït curtet de descoberta.

Aquest camí surt des de la mateixa plaça del Mirador de Torre Baró.

Comencem el recorregut per la part obaga, amb vistes sobre la vall del Besòs, el Turó de Montcada i el Vallès Occidental. La visibilitat és magnífica.

Caminar pel solell és molt més agradable, especialment avui, un dia de fred intens.

La baixa alçada del recorregut del sol ens enlluerna. Tenim als nostres peus els districtes de Nou Barris i Sant Andreu i les poblacions de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona.

Acabem el primer circuït on havíem començat: La Plaça del Mirador de Torre Baró.

Des de la mateixa plaça surt el camí, flanquejat per pins,  que ens porta fins al Castell de Torre Baró.

El Castell de Torre Baró va ser restaurat l'any 2014 per l'Ajuntament de Barcelona i convertit en punt d'informació i educació ambiental. Ofereix visites guiades gratuïtes.

Enllaç al la presentació que fa el Museu d'Història. Cliqueu.

Vista del Castell de Torre Baró

Malgrat el nom popular de "Castell" aquesta construcció mai va ser un castell. Va ser projectada l'any 1904 com un hotel dins d'un pla d'urbanització d'aquest espai de la Serra de Collserola, com es va fer al Parc Güell. Però el projecte va fracassar i va ser abandonat.

El seu interior és buit, una escala de cargol permet accedir a la part més alta.
(No està adaptat per a persones amb dificultats de mobilitat)

A la planta baixa hi ha la recepció dels visitants i panells informatius sobre la història de Torre Baró.

En grups reduïts es pot accedir a la terrassa superior on panells informatius i la persona que fa la visita guiada et fan descobrir aspectes molt interessants de la història de Torre Baró.

La visibilitat de 360º i la claredat del dia ens permet observar tot el Vallès i el pla de Barcelona i apreciar a la llunyania, darrere de Montserrat,  la blancor de la neu dels Pirineus.

Acabem la visita i fem la parada per esmorzar.

I també per gaudir del sol ben arrecerats de la tramuntana que bufa.

Novament plens d'energia, en Josep, el nostre guia, amb un gran mapa del Parc Natural de la Serra de Collserola ens prepara per iniciar la descoberta de l'ecosistema d'aquest territori.

Com que fem un camí carener podem observar fàcilment la diferència de vegatació del vessant d'obaga, molt més humit que el del solell, molt més eixut.

A l'obaga la formació predominant és l'alzinar, amb presència de garrics (coscoja/carrasquilla) i també llentiscles (lentisco).

En canvi el vessant de solell està molt més desforestat. Antigament a causa de l'acció del pastoreig, i més modernament per l'actuació humana i com a conseqüència dels incendis.

Ens aturem per observar més atentament un garric (coscoja) i en Josep ens fa la observació de que l'invers de la fulla és de color verd, mentre que la fulla de l'alzina el té d'un color grisós clar.

Aquí som sota un gran llentiscle mascle, que es diferencia dels exemplars femenins perquè aquests fan el fruit i són més vermellosos. Són de la mateixa família que els pistatxos.

També trobem algun exemplar d'olivera, testimoni de l'existència de plantacions antigues, perquè l'olivera és un arbre de plantació.

La desforestació ha fet possible el desenvolupament del prat d'albellatge (cerrillo), una planta gramínia pròpia d'ecosistemes més meridionals.
Té molta importància en la fixació del sòl.

Hem trobat alguns exemplars molt desenvolupats, de més d'1 m d'alçada.
Edu i Mercedes ens comenten que per Extremadura també és molt abundant.

Són molt abundants les estepes (jaras): l'estepa blanca  de color verd blanquinós que fa flors molt vistoses de color rosa-púrpura.
En canvi, l'estepa negra, és d'un verd fosc però fa les flors blanques.
Les càpsules que contenen les llavors, quan són madures, esclaten per facilitar la dispersió.

També hem trobat plantes enfiladisses, però molt arrapades a baixa alçada per evitar els efectes del vent.
És força habitual l'arítjol (zarzaparrilla). Les seves baies antigament s'utilitzaven per produir un beguda refrescant.

Un altre arbust abundant és el matapoll (torvisco). El seu nom fa referència a la toxicitat del seus fruits.

Ens ha sorprés la presència de moltes figueres de moro, amb aspecte molt malaltís.
En Josep ens explica que van existir plantacions importants a començaments del s. XX per obtenir els seus fruits i també per obtenir la "cotxinilla".

De fet, aquestes taques blanques són colònies de cotxinilla, de la qual s'obté el color carmí per a usos alimentaris i de perfumeria.

Una altra curiositat és la presència en algunes herbes d'unes boletes que semblen llavors, però que són unes agalles que es formen protegint la posta desls ous de les vespes.

 D'aquí en sortirien a la primavera les larves per convertir-se en vespes.

Una altra sorpresa del Josep ha estat mostrar-nos un antic jaciment de mineral de galena. Durant el s XX a la Serra de Collserola s'hi van fer diverses "mines", la més famosa va ser "Mina Juanita" al turó de Sant Pere Martir.

Deixem de mirar a terra per gaudir de l'horitzó. S'ha fet migdia i la temperatura ambient va millorant, fins i tot el vent s'ha anat calmant.

Vista mar: el turons ens amaguen l'Eixample i la meitad sud de Barcelona.

Vista muntanya: A la dreta Sant Llorenç del Munt i a l'esquerra Montserrat.

Arribem a la cuïlla de camins entre el Turó d'en Cuiàs i el Turó d'en Segarra.

Ens acomiadem d'en Josep agraint-li com ens ha fet gaudir del coneixement de la Natura.

Nosaltres continuem en direcció Sud.

Continuem carenejant fins al Turó d'en Segarra.

A partir del Turó d'en Segarra comencem un tram de baixada molt forta per un camí molt aixaragallat. Cal anar amb compte.

Travessem el Coll del Forat del Vent, a la carretera de Cerdanyola i continuem baixant en direcció a la Font de Santa Eulàlia.

La Font de Santa Eulàlia manté l'aspecte barraquista propi dels anys 60, i necessitaria una actuació de dignificació.

Continuem el recorregut a mitja alçada de la falda, recuperant novament la visió sobre la ciutat.

Arribem a la carretera de Roquetes i passem per la Font de Canyelles, també en un estat molt degradat.

El tram de carretera és curt i està perfectament protegit de la via de circulació. Ja tenim a la vista el Castell de Torre Baró.

I se'ns ha fet l'hora d'anar a dinar.

Un espai molt agradable on ens retrobem tot el grup.

Disposats a gaudir de la bona taula.

I també de la bona companyia.

I ja fins a la propera sortida!

Tota la colla que hem participat de la sortida.

Per accedir a l'àlbum de fotos, cliqueu aquí.